Manifest llegit dissabte 8 de març per l´arbocenca Empar Bernal, llevadora del CAP de l´Arboç.
Bon dia,
En primer lloc vull agrair a la Sra. Montse Pérez, Regidora de Sanitat i Serveis Socials de l’ Ajuntament de L’arboç, i als membres de la junta de l’Associació de Dones de l’Arboç, per haver pensat i sobre tot confiat en mi per l´ elabora-ció d’aquest manifest.
A totes vosaltres que avui sou aqui també: Gràcies
Mireu, quan la Montse em va trucar un dia cap a vespre, ja aquella nit i sota la responsabilitat que asumia, vaig començar a donar voltes al tema i em deia: Ai Déu meu que els diré a les dones? Com ho plantejaré, això?
Em venien idees que al moment les esborrava. No es tractava d´ explicar un tema sanitari en vers les dones (on potser estic més acostumada), tampoc en fer un copiar i tallar dels discursos de cada any. El que desitjava era expressar inquietuds, situacions d´ara mateix, és clar, sense oblidar el caire sociopolític d’aquest dia.
Es tracta del dia de la dona. Un dia important. Un dia de reflexió, de records, de commemoració de fets succeïts en temps passats. Un dia de cada dia de la dona.
Llavors vaig pensar: mira, relaxa´t, ara dorm, deixa´t fluir i ja anirà sortint. Em vaig quedar adormida.
Volia començar dient-vos que avui estic contenta, tinc motius: sóc DONA
Vaig néixer entre dones, vaig créixer entre dones, tinc una germana, dues filles, una néta i el més important: treballo amb, i per les dones; aprenc cada dia de les dones. Em considero una afortunada.
La dona per mi és un tot: és història, és compromís, és responsabilitat, és co-ratge, és amor i moltes moltes coses més.
Se´ns demana molt, a les dones , però estem preparades perquè ens esforçem. El millor de tot és que ho demostrem. Sempre hi som.
Han hagut dones cinc estrelles al llarg dels anys; també dones estrellades ma-lauradament; dones que s’han perdut perquè la vida no és ni fàcil ni igual per tothom. Per això, cal ser profundament agraïdes i aprofitar els recursos que tenim per donar sentit a la nostra vida.
Nosaltres que podem, nosaltres que malgrat les dificultats individuals de ca-dascuna ens ensortim i procurem ser cada dia millors, fem-ho, hi sortirem guanyant!
Com diu Emily Hancack, psicoterapeuta , hem de buscar cada dia en nosal-tres la nena que hi ha dins i l’hem de manternir viva. Doncs ella no té límit en els anhels; no té límit en els objectius. Per ella tot és possible. Està lliure de convencions. És impulsora d’ alegria. Viu l´impuls de sentir-se lliure.
Es centra en si matexa en lloc d’ agradar als altres. És mestressa del seu destí. És protagonista de la seva experiència. És creadora de mons interns.
Aquesta nena farà que sempre estiguem vives.
Però escolteu, tambè estic trista perquè penso encara en les descriminacions salarials. En els desequilibris per raó de sexe. Penso a diari en les mares, ger-manes i parelles de tots aquells que, buscant una vida més digna s´aventuren posant la seva en risc. M´esborrono quan sento les notícies.
Penso en les 40.000 dones que tenen els seus fills en la més absoluta misèria i solitud, sense cap recurs sanitari, també posant les seves vides en risc. Penso en les dones que moren en mans d’homes qui han compartit moltes coses abans amb elles. No puc pair-ho.
Penso en totes aquelles dones que, només per haver nascut en un altre país dominat per homes tirans, són i les fan sentir éssers de segona categoria, re-primides, humiliades i fins i tot assassinades.
Penso ara en el meu país, en tot allò que s´ha aconseguit amb esforç i lluita. No permetem que homes que governen ens facin anar enrere, ens humiliïn i castiguin. Em refereixo a les noves i escandaloses propostes de l´avortament, i de tantes i tantes coses aconseguides que ara estem perdent.
Per acabar, deixeu-me parlar de L´HOME, curiosament avui en el dia de la dona.
Homes bons, homes que han crescut al nostre costat, des de la infantesa com a germans, des de l´escola com a companys, des de l´ atracció com a expressió sexual, des de la vessant de parella com a mostra d´ amor i companyia.
Homes educats per mares bones que han viscut al costat de germanes, àvies i esposes bones.
Homes en crisis existencial, perquè també se´ls demana molt i diferent, i no tots estan preparats. Caldrà que els estimem molt, els ajudem i tinguem paciència i cura. Doncs, estic convençuda que revertirà en nosaltres i les nostres descen-dències.
Crec en L’ESPERANÇA de seguir educant en la igualtat dins les llars tot i sa-bent que som diferents. I amb aquesta esperança amb quedo: amb el desig que homes i dones ens donem les mans per seguir avançant i construir un món més just.
Gràcies.